Obra sobre paper

Joan Ferrer es deixa amarar del paisatge però no el copia. No el veureu mai plantant el cavallet enmig d’un prat o dalt d’una muntanya. La pintura a plain air no li interessa. Com a molt —en comptades ocasions— pot prendre algun apunt a llapis per recordar amb fidelitat les estructures d’una soca vella o l’esquelet d’un paisatge trobat. El seu paisatge predilecte és sempre el paisatge de Berga però, realment, el paisatge dels seus quadres és el paisatge interior de Joan Ferrer. La seva pintura és la prova clara que confirma que les coses més personals, més íntimes, més locals, són alhora les més universals. Dit d’una altra manera, els paisatges de Joan Ferrer (personals, sense rèplica en el món real), són alhora els paisatges de Berga i tots els paisatges. Víctor Hugo ho va dir bé: Quand le poète parle de lui, il parle aussi de tous les hommes.