Crèdits

Articles extrets del catàleg “Joan Ferrer. El tacte de la llum”.
Autors:
– Bernat Puigdollers
– Jèssica Jaques Pi
– Xavier Franquesa

Fotografies:
– Jordi Plana
Magma
– Valentí Moré

Més informació: socjoanferrer.cat
Segueix-nos a:


Jamás un paisaje podrá ser idéntico a través de varios temperamentos de músicos, de pintor, de poeta.

 

Juan Ramón Jiménez

És cert, ho acabem de veure, Joan Ferrer ha conreat tots els gèneres pictòrics: retrat, figura, bodegó i, per descomptat, també el paisatge. Però és innegable que ha excel·lit en aquest darrer o que, si més no, és el gènere que defineix millor la seva pintura. Ja ho hem dit només començar aquest llibre: Joan Ferrer retrata una “bella i encerclada terra”, potser grisa, potser decadent, però estimada i rica en valors pictòrics.

 

Joan Ferrer detesta la pintura excessivament amable, agradable i fàcil que conreen alguns pintors, la pintura que vol ser seguidora d’una Escola d’Olot mal entesa. A diferència dels impressionistes, no pinta un paisatge concret, no busca copsar la llum de l’instant ni l’atmosfera del dia, s’allunya de qualsevol projecció romàntica del paisatge. Els seus paisatges busquen uns altres camins. Ha conreat una “abstracció figurativa”, de la realitat a la forma. Joan Ferrer pinta de fora cap a dins i de dins cap a fora. Es deixa amarar del paisatge, però no el copia. No el veureu mai plantant el cavallet enmig d’un prat o dalt d’una muntanya. La pintura a plain air no li interessa. Com a molt ―en comptades ocasions― pot prendre algun apunt a llapis per recordar amb fidelitat les estructures d’una soca vella o l’esquelet d’un paisatge trobat. Però, en general, Ferrer pinta de memòria o, més ben dit, pinta l’essència del paisatge. El seu paisatge és, a més, un paisatge ben concret. El seu paisatge predilecte és sempre el paisatge de Berga, però, realment, el paisatge dels seus quadres és el paisatge interior de Joan Ferrer.

 

Som conscients que acabem de dir que no trobareu rastre de romanticisme ni de projecció personal en la seva obra. Però no ens contradiem. També Joan Ferrer, com els seus quadres, és una expressió del caràcter de la comarca. La seva pintura és la prova clara que confirma que les coses més personals, més íntimes, més locals, són alhora les més universals. Dit d’una altra manera, els paisatges de Joan Ferrer (personals, sense rèplica en el món real), són alhora els paisatges de Berga i tots els paisatges. Víctor Hugo ho va dir bé: «Quand le poète parle de lui, il parle aussi de tous les hommes».

El
paisatge sublimat

» - «

L'escorça d'un arbre és aspra i dura com la terra del Berguedà, com la superfície dels quadres de Joan Ferrer.

El
paisatge assimilat

» - «

Qualsevol acció és projecció. Projectem la nostra realitat i la nostra experiència acumulada en totes les accions del nostre dia a dia.

El
paisatge transgredit

» - «

Fins a un cert moment, la pintura de Joan Ferrer, tot i que emocional i sentida, és sempre intel·lectual, pensada i calculada.