Joan Ferrer detesta la pintura excessivament amable, agradable i fàcil. A diferència dels impressionistes, no pinta un paisatge concret, no busca captar la llum de l’instant ni l’atmosfera del dia, s’allunya de qualsevol projecció romàntica del paisatge. Els seus paisatges busquen uns altres camins. Ha conreat una “abstracció figurativa”, de la realitat a la forma. Joan Ferrer pinta de fora cap a dins i de dins cap a fora. Arribat a la vellesa, Joan Ferrer viu una segona joventut pictòrica. Ara els arbres ja no són res tan important, ni tan sols com a pretext. Joan Ferrer s’ha lliurat a la taca, a la forma, al color i a la línia, deslliurant-se del significat i el límit. I ho fa d’una manera valenta, gairebé agressiva, amarada d’una passió irrefrenable.