El més complex a l’hora de pintar un retrat no és que el nas sigui a lloc, que els ulls es mantinguin ben rectes i la mirada quieta. Tampoc que el color de la pell sigui ben igual al del model. I encara menys que el pintor perdi les hores en els detalls d’un vestit brodat o en una berruga ―característica, això si― plantificada en algun punt de la geografia del seu cutis. Al cap i a la fi, malgrat que no sigui incompatible amb fer un bon retrat, res de tot això no és important. El més difícil ―però, si s’aconsegueix, el més meravellós― és captar el caràcter del retratat, la fugacitat d’un gest quotidià, d’una expressió del rostre o d’una mirada que és suficient per a concretar tota una vida, el caràcter d’un ésser, en unes pinzellades, i abocar tota una vida a l’eternitat. Un exemple ben il·lustratiu per evidenciar aquest fet és, per exemple, un dels retrats que Picasso va fer al seu amic Jaume Sabartés. Em refereixo a Retrat de Jaume Sabartés amb gorguera i barret, pintat a Royan l’any 1939 i que encara ara es pot veure a les sales del Museu Picasso de Barcelona. Deixant de banda l’anacronisme de la gorguera, clara al·lusió als retrats barrocs que el pintor tant admirava, és innegable que la semblança a Sabartés és extraordinària. Tanmateix, el nas apunta en una direcció mentre que la barbeta ho fa en la direcció contrària; les ulleres, amb el pont invertit, semblen fugir del rostre. Res és com hauria de ser, però alhora res és més veraç i fidel a la realitat. Sabartés és allí, encara que la seva aparença “real” hagi estat alterada i estrafeta.

Els retrats de Joan Ferrer, sense arribar a l’extrem de deformar i recargolar les figures, segueixen aquest camí. Un retrat és quelcom més complex que una reproducció mimètica d’una fesomia. Es tracta de copsar l’essència, copsar la vida, abraçar l’Home i plasmar-lo a la tela. Són molts els que s’han guanyat la vida fent retrats, però són pocs els qui veritablement hi han reeixit. Joan Ferrer ha conreat aquest gènere amb cautela. No ha volgut caure mai en el retrat per encàrrec, entès com una font d’ingressos o per alimentar esperits egòlatres. Ferrer entén la pintura com quelcom ben íntim i no com una via potencial de negoci comercial. Per aquest motiu gairebé tots els retrats que ha pintat són d’amics o familiars. Precisament perquè per a fer un bon retrat cal conèixer a fons el retratat o, si més no, establir-hi un vincle.

De tot això, Ferrer n’és conscient: «m’interessa més la manera de fer de l’individu que la semblança. Em cuido més del fons que de la forma». Segurament per això observa atentament el model, parlant amb ell, i procura copsar el gest quotidià que fa sense ser-ne conscient i que el caracteritza; aquell gest que sorgeix inconscientment quan abaixa la guàrdia i aflora el veritable jo. Un bon exemple en aquesta línia és el retrat de Josep Maria de Martín, representat amb la pipa entre els dits i en una posició, segons sembla, ben característica seva.

Joan Ferrer, com ja hem vist en el capítol dedicat a les Poètiques del cos, no es preocupa gaire de les qüestions anatòmiques. No té inconvenient a deformar els cossos o, a la manera dels fauve, utilitzar colors inversemblants en les seves teles. Tot i així, en el cas del retrat, es mostra molt més moderat. Els colors són molt més mesurats, generalment sienes i terres, i les deformacions són gairebé inexistents. Només cal veure alguns dels seus retrats més reeixits: Retrat del meu pare (1974) o Retrato de un comunista (1986). Tan sols en alguns casos com, per exemple, en el retrat d’Angelina (1987), es permet alguna llicència en la posició exagerada dels braços, totalment oposats a la direcció del cap. Sempre, això sí, a favor de la composició i de l’expressió.

Tampoc podem oblidar els autoretrats que, al llarg de tota la seva trajectòria, ha anat desenvolupant. Tampoc són gaire abundants. Però són força significatius: a diferència de la resta de retrats, es representa mirant fixament cap a l’espectador. Tant en el primer autoretrat de joventut ―en el fons, un exercici de colors freds i càlids datat de l’any 1962―com en un de posterior de 1982, podem veure un Joan Ferrer segur, ferm, amb presència, per bé que, amb els anys, la maduresa ―artística i personal― es fa més evident. Tots dos són una bona mostra d’un procés d’autoconeixement paral·lel al procés artístic de la seva trajectòria. La recerca continua. Com va dir Nietsche, «el sí mismo está muy bien escondido de uno mismo; de los pozos con tesoros, el sí mismo es el último en extraerse».

En aquest retrat l'artista no s'està de manipular el gest i l'anatomia, portant-los al límit de l'impossible, per intensificar l'expressió plàstica.