Del paisatge a la taca, de la reflexió a l’acció, de la contenció a l’expressió.

Podríem definir d’aquesta manera l’obra més recent de Joan Ferrer. Una obra que no és només fi sinó que és procés. Arribat a la vellesa, Joan Ferrer viu una segona joventut pictòrica. S’ha lliurat a la taca, a la forma, al color i a la línia, deslliurant-se del significat i el límit. I ho fa d’una manera valenta, gairebé agressiva, amarada d’una passió irrefrenable. La composició, tan important en tota la seva obra primera, segueix sent essencial en aquesta darrera etapa. La seva pintura que durant anys s’ha vist limitada a uns pocs colors i a una paleta més aviat fosca, pren ara un caire molt més viu i valent. Ara els contrastos prenen el protagonisme: blancs, vermells, negres i grocs, blaus, ocres i sienes… Joan Ferrer experimenta, arrisca, prova, rectifica, rasca, pinta, tapa, enganxa… Sense cotilles, s’ha alliberat d’uns límits que semblaven infranquejables.