Hem parlat de l’obra pictòrica de Joan Ferrer, de l’obra mesurada, de composicions calculades al mil·límetre, i de la seva evolució vers un alliberament cromàtic i expressiu. Però no és possible de comprendre-la en tota la seva plenitud sense conèixer els seus collages, les seves aquarel·les i els seus dibuixos. Al llarg de tota la seva trajectòria ha treballat aquestes disciplines amb afany d’experimentació i de descobrir noves vies expressives. Malgrat que ell mateix reconeix ―«Mentre he fet pintura, he dibuixat»― que no ha pres aquesta obra com una finalitat sinó com un complement, el seu conjunt la converteix en una faceta ben considerable del seu corpus pictòric. Es tracta, a més, d’un conjunt amb caràcter propi que ens mostra un Joan Ferrer diferent, juganer i irònic, inquiet, i en ocasions fins i tot atrevit i càustic.

Hi ha una part d’aquesta obra sobre paper que es veu estretament lligada a l’obra pictòrica, sobretot durant l’etapa més figurativa. Em refereixo al dibuix utilitari, als apunts i esbossos que ―en comptades i rares ocasions― serveixen com a estudi preparatori per a desenvolupar una pintura. Només cal veure, per exemple, l’Esbós per a Modern Times (2009). A vegades són tan sols unes poques línies traçades en un paper. D’altres, un joc de plantilles que perfilen la composició d’un bodegó. Tanmateix, hi ha una altra obra sobre paper que, malgrat ser independent i tenir caràcter propi, es veu molt vinculada a la seva producció pictòrica. Els temes d’aquesta producció són, bàsicament, els que ja hem comentat anteriorment: el retrat, el nu, el bodegó i el paisatge. Tanmateix, no tornarem a incidir ara en cada un d’ells perquè ja els hem tractat a bastament anteriorment en parlar de la seva obra pictòrica.

Podríem dir que, per a Joan Ferrer, l’obra sobre paper esdevé el seu laboratori creatiu. L’hem de prendre com un divertiment, però alhora com un camp d’exercici, de prova i error. A priori no és una obra pensada per sortir de l’estudi. L’hem d’entendre com una baula més del procés de definició d’una obra que es va forjant en un terreny lliure, alliberat de pressions, on tota opció és vàlida, on l’error esdevé una virtut i l’atzar pot definir nous camins insospitats. A diferència dels seus olis, calculats i precisos, aquí tot s’hi val, tot és permès. No és estrany trobar en els seus collages algun retall mal endreçat de revista convivint amb el traç segur d’un pinzell carregat de tinta. No és ell qui pinta, sinó l’atzar que el guia. Només es manté intacta una norma ineludible: la composició. És fonamental i ha d’estar sempre perfectament travada.

Aquest paral·lelisme entre l’obra sobre paper i l’obra sobre tela també es manté intacte en el camp de l’abstracció. Es manté la composició, el color, el plantejament i el concepte. Tot i així, s’observa una reducció d’elements en el procés. Hi ha una sèrie d’obres treballades tan sols amb dos colors, el blau i el negre, que formalment ens pot recordar altres obres seves de gran format com Vint-i-dos milions de dies II (2011). D’altres dibuixos com Quetzalcoatl caminava a l’atzar entre els grans arbres (2009) o bé A Berga, la meva màtria (2009), també segueixen el plantejament de les obres que hem analitzat en el capítol titulat “El paisatge transgredit”. Tot i així, tots ells són treballats d’una manera més espontània, amb molts menys elements. Les obres desenvolupades a l’oli són obres treballades llargament, afegint capes i capes de pintura, ratllant, esborrant, tornant a pintar… Aquests dibuixos, però, malgrat que puguin tenir un resultat similar, tenen un caràcter i un procés diferent, molt més directe.

Moltes d’aquestes obres les planteja com un conjunt, com una sèrie d’obres que treballa amb elements comuns. Normalment un recurs formal o bé una temàtica serveixen d’excusa per a experimentar plàsticament. Observem, per exemple, les obres Aigües profundes (2009) o La tempesta (2013), que tenen com a tema central el naufragi, el dramatisme d’una embarcació engolida per les profunditats marines. El punt de partida és una imatge d’un vaixell de grans dimensions ancorat i encallat, les onades baten amb força damunt la nau. Les imatges, fotocopiades, prèviament manipulades, entren en diàleg les unes amb les altres, superposades, confrontades. Posteriorment, amb lleixiu, l’artista manipula la superfície blanca del paper. El líquid, abrasiu, destenyeix i decolora la tinta, crema el paper, crea textures regalimoses que atorguen a l’obra un gran dramatisme. L’atzar juga en aquest cas un paper summament important, encara que en certa mesura l’artista provi de controlar-lo.

En altres ocasions, l’element comú és una tècnica com, per exemple, el collage. Habitualment aquestes obres parteixen d’un primer retall de premsa que imposa el repte de la continuïtat. El segueix una pinzellada o uns traços de grafit o bé carbó. Ara bé, l’ordre dels factors no altera el producte. En ocasions l’origen és un dibuix o una taca. En altres, en canvi, l’origen és la fotocòpia d’un dibuix propi que anirà alterant i enriquint amb el pinzell o la mina. Aquest element primigeni requereix un complement. Al seu darrere en vindrà un altre que al seu torn requerirà una nova intervenció. Així successivament fins arribar a conformar l’obra final.

També la temàtica pot ser un element cohesionador d’una sèrie d’obres. No ens referim a un fil narratiu que s’explica a través d’un conjunt d’obres, més aviat volem dir un tema, un pretext, que inspira i genera un conjunt d’obres. Es tracta més aviat d’un leit motiv implícit que provoca la creació. Joan Ferrer ha generat, per exemple, un seguit d’obres dedicades a la figura de Bob Dylan: obres vitals, amb un predomini del vermell i el negre, fresques però denses, amb un punt de melancolia, evocant l’obra del cantant.

Una altra sèrie es dedica plenament a la Patum de Berga. Les obres que la formen són una mostra més del seu arrelament amb el Berguedà i alhora de la seva voluntat innovadora i de trencar motlles i estereotips. Per descomptat, en aquesta sèrie hi desfilen tots els temes, emblemes i personatges ineludibles en qualsevol representació de la festivitat de Corpus. Tanmateix, Ferrer vol evitar la repetició d’estereotips o recursos ja utilitzats. Vol evitar caure en el pintoresquisme, en la representació folklòrica i superficial. Aquesta sèrie, treballada amb uns recursos molt limitats, utilitzant tant sols tinta negra i algun retall de paper, dona peu a una visió molt singular de la festa berguedana, amb tots els protagonistes principals però amb un tractament que va més enllà de la simple representació per ser pintura, per ser gest. L’autor atorga a les composicions forma i dinamisme. Encara dins de la temàtica de la Patum, cal afegir-hi una altra sèrie realitzada amb la tècnica del linòleum. Joan Ferrer ha treballat en diverses ocasions en el camp de l’estampa i l’obra gràfica seriada. Una de les tècniques que més ha utilitzat és el monotip, un procediment entre el dibuix i l’estampa, una obra gràfica de tiratge únic i irrepetible que permet la seriació variada d’un mateix tema. Cap de les obres que en resulti acabarà de ser del tot igual. Tot i així, entre totes les tècniques d’estampació, Ferrer ha preferit el linòleum al burí, l’aiguafort i la punta seca, tècniques que ha utilitzat ben poc. Segurament s’hi aboca de ple pel seu caràcter directe i dur, que s’adiu plenament amb la voluntat expressiva i contundent de la seva pintura.