Notes per a una exposició: el tacte de la llum

Aquesta exposició retrospectiva arriba després de dècades de treball. Joan Ferrer és de la classe d’artistes que pinten empesos per una passió irrefrenable que els ha mantingut fidels a uns principis artístics i a un esperit constant de superació. Cinquanta anys de trajectòria artística resumits en una gran exposició al convent de Sant Francesc de Berga.

El cas de Joan Ferrer, però, és especialment singular. A diferència de molts altres pintors, preocupats per ser reconeguts, trobar galeria i vendre la seva obra, ell ha preferit conrear la seva obra sense pressions, com un exercici íntim i personal que poc té a veure amb les interioritats del mercat de l’art. Ferrer no ha volgut entrar en els cercles de relacions artístiques amb voluntat d’aconseguir reconeixement públic. Tot i així, el seu caràcter cosmopolita, el seu interès pel món de la cultura i les seves inquietuds artístiques li han propiciat coneixences del món artístic i intel·lectual. La primera baula d’aquestes relacions va ser, sense cap mena de dubte, Josep Maria de Martín, el seu primer mestre. Però al seu darrere vingué l’amistat amb pintors com Garcia-Llort i Ràfols Casamada, escriptors com Gabriel Ferrater o ―sobretot― Nèstor Luján i, crítics com Josep M. Cadena, M. Lluïsa Borràs i Joan Perucho. A través d’ells, durant la seva joventut, va estar en contacte directe amb les novetats artístiques del moment. Una mirada atenta a la realitat artística contemporània que no ha oblidat mai. Encara ara ―lector àvid― devora qualsevol llibre de teoria de l’art, segueix a la premsa les activitats artístiques més actuals i visita les exposicions més innovadores i trencadores.

Segurament una de les virtuts de l’obra de Joan Ferrer és la capacitat de combinar contemporaneïtat i tradició, trobar l’equilibri entre l’art de les primeres avantguardes i les darreres expressions artístiques d’avui. Tant pot prendre referències de Tàpies o Motherwell com de Gris o Mondrian. Pren elements o recursos procedents de l’art de tots els temps i els trasllada al seu terreny, a un llenguatge de poètica, de llum, d’ombra, de composició i textura. És per aquest motiu que vam escollir per titular aquesta exposició un dels versos del poema Piet Mondrian de Joan Perucho, aplegat amb altres poemes dedicats a diversos artistes sota el títol de La clau del somni:

Un estèril espai que ens il·lumina els ulls.
Hi ha zones de misteri en aquest blau precís
i és concret i tangible el tacte de la llum.
Desèrtica mirada, rereguarda del groc,
no puc dir-te si ploro en aquest món d’oblit.

Es tracta d’un poema que Perucho va escriure pensant en l’obra de Mondrian ―un dels pintors admirats per Ferrer― i que pot resumir també prou bé la seva obra. Ens sembla que, d’alguna manera, l’obra de Joan Ferrer, malgrat la seva duresa i la seva concreció, és capaç de poetitzar, de fer tangible la poètica de la llum. El caràcter aspre i adust de la seva pintura conviu amb la sensibilitat i la delicadesa de la mirada i la composició. Una mirada i una sensibilitat que s’estén per tota la seva obra, independentment de procediments i temàtiques. Per això creiem que aquest títol pot donar aixopluc als diversos àmbits d’aquesta mostra i als corresponents capítols d’aquest llibre. I és que la pintura de Joan Ferrer és versàtil i diversa. Són moltes les tècniques que experimenta i nombroses les temàtiques. Per això hem volgut donar a cada una d’elles l’espai que es mereix. Un total de sis grans àmbits aborden les principals temàtiques i etapes de la seva obra: Desig de pintura, relat dels seus inicis artístics, La presència callada de les coses, centrat en els seus bodegons. El succeeixen després els àmbits dedicats a l’obra sobre paper i els dedicats a la figura i el retrat, anomenats Poètiques del cos i Reflexos del Jo, respectivament. I un gran àmbit, dividit en tres àmbits menors, que hem anomenat Trilogia del paisatge. Aquest apartat es classifica en tres espais entorn d’un mateix tema: El paisatge sublimat, El paisatge assimilat i El paisatge transgredit. A tots hi cal afegir l’apartat Del paisatge a la taca, que analitza el seu pas cap a l’abstracció. Aquesta és, com es pot comprovar, una mostra ambiciosa que mobilitza i aplega per primera vegada centenars d’obres de l’artista que normalment es troben en col·leccions privades. La realització d’aquesta exposició i aquest llibre reivindica la figura de Joan Ferrer, que, més enllà de la seva faceta de pintor, ha desenvolupat una tasca important com a pedagog i promotor, que ha donat vida cultural i artística a tot el territori. És per aquest motiu que, en homenatge a tants anys de vida artística, s’ha volgut organitzar una gran mostra retrospectiva que analitzi el conjunt de la seva obra i aprofundeixi en el context i els referents que l’han fet possible. Però també hem volgut reflectir el seu caràcter, la seva personalitat, que l’han convertit en una persona apreciada i estimada per tot aquell qui l’ha conegut. És per això que hem volgut dedicar un espai sencer a parlar del seu entorn, per entrar en el seu concepte d’art. Tot el món pictòric de Joan Ferrer es concentra en un sol espai: el seu estudi. Més enllà de l’artista s’hi dibuixa l’home. És imprescindible conèixer la personalitat del pintor, aspra i adusta però alhora afable i propera, per comprendre la dimensió de la seva obra. Aquest primer àmbit introductori ens dona les eines bàsiques per endinsar-nos al món de Joan Ferrer a través de les imatges, frases i objectes que sostenen la seva obra, però també a una manera concreta d’entendre el món i d’entendre la vida. És per això que, més enllà de les observacions que pugui aportar com a crític, acompanyen aquest llibre la visió docta de Jessica Jaques Pi, professora d’Estètica i Teoria de les Arts i un text del pintor Xavier Franquesa que, amb ulls d’amic i artista, ens parla de la pintura de Joan Ferrer. De la mateixa manera, l’audiovisual creat per Maties Salom i Sergi Garnica ens aproxima encara més al personatge, i ens permet escoltar directament la seva veu greu i profunda, el seu parlar clar i directe. Ha estat especialment important en aquest procés la col·laboració del propi artista, de la Montse i de la Dolors. Ells han estat els tres pilars imprescindibles per a dur aquest projecte a bon port i cal reconèixer la seva tasca. Gràcies a ells he pogut endinsar-me en el món artístic de Joan Ferrer. Tot aquest llibre no pretén ser un tractat de pintura, ni encara menys un esbós biogràfic, i tampoc vol ser només una visió crítica d’una trajectòria. Els textos que succeeixen a aquesta introducció han volgut captar l’essència artística, l’home, les seves preocupacions i els seus anhels; el seu caràcter, que és el de la seva pintura. I és que la millor obra d’art que ha estat capaç de crear Joan Ferrer és ell mateix i la millor manera d’aproximar-s’hi és sens dubte la seva pintura.