Fins a un cert moment, la pintura de Joan Ferrer, tot i que emocional i sentida, és sempre intel·lectual, pensada i calculada. S’hi veu l’esforç de l’estudi, de la millora, el procés de configuració de l’obra per a arribar a la concreció, a la perfecció compositiva. Però hi ha un fet clau en la vida de Joan Ferrer i la seva comarca que ho canvia tot. L’any 1994 un incendi afecta greument el Berguedà. La comarca, en decadència des de la desaparició de la indústria, rep de nou una forta estocada. Tip, ferit, carregat de ràbia, Joan Ferrer dona un cop de puny sobre la taula. La seva pintura, fins ara mesurada, pausada i lenta, fa un gir de 180 graus. No és un canvi pensat. És una reacció totalment espontània que el durà cap a una obra encara més personal, carregada de dinamisme i força.

És, en tots els aspectes, un alliberament. La superfície dels quadres s’eixampla. Els quadres anteriors, treballats encara amb pinzells, tècnicament més lents, no li permetien de pintar grans formats. Des d’aleshores hi introdueix altres elements: paper, corda, i actua agressivament sobre la tela amb l’espàtula, rascant, creant textura. S’aproxima a les idees dels expressionistes americans, les de Pollock i Motherwell, a l’action painting. Passa de l’observació a l’acció. Es converteix en un procés molt més directe, menys pensat, per bé que les composicions continuen sent perfectes. Tenen, de fons, un caràcter molt més agressiu. Hi ha un predomini del negre i el vermell, colors que ja formaven part de la seva obra anterior, però que sempre havien estat mesurats. Ara juguen un paper de contrast que generen sorpreses insòlites, obren camins, grans falles que divideixen el quadre, que donen ritme i presència a la textura. És una pintura molt més dramàtica, molt més dura que l’anterior. La temàtica segueix sent la mateixa, però el fons és un altre. Sí, encara s’hi poden identificar  interiors i paisatges, però ara ja no és només una exaltació del paisatge, tampoc un intent
de preservar un món que s’esfuma. Aquesta pintura és un crit d’alerta que pretén despertar una terra adormida. El bosc se’ns crema, sortim al carrer! Joan Ferrer, amant fidel del seu poble, demana, a través de la seva obra, un canvi d’actitud. Per això els recursos utilitzats fins aleshores són insuficients per a expressar el seu crit. El crític d’art Albert Mercadé va batejar aquesta sèrie de quadres amb el títol de “El paisatge transgredit”. Aquest nom que hem manllevat d’exposicions anteriors transmet molt bé aquesta nova pintura. Les normes establertes ja no són vàlides, cal despertar de la letargia dels dies, cal transgredir el món, transgredir el paisatge, per renéixer amb nova força.