L’escorça d’un arbre és aspra i dura com la terra del Berguedà, com la superfície dels quadres de Joan Ferrer. Sensible a tota expressió de bellesa, el pintor va trobar en aquestes textures i en els ritmes de les branques dels arbres una expressió més de la seva terra i del seu caràcter. Un cop més, defuig de tot virtuosisme fàcil, de qualsevol lluïment innecessari, del barroquisme del principiant. Els arbres de Joan Ferrer els entenem com un camí cap al paisatge, una aproximació a la unitat que forma un territori. Qualsevol traça d’anècdota o un excessiu detallisme espatllaria la profunditat del quadre.

De la mateixa manera que el primer Mondrian, els arbres es converteixen en gairebé una obsessió. Marià Manent, en descriure els arbres de Mondrian, sembla que parli de la pintura de Joan Ferrer: «L’arbre, d’un gris moradenc ―ho és tota la tela―, es dreça sense cap fulla, solemnement nu, amb un equilibrat entrellaçament del brancatge: hi predominen les corbes i, a la part alta, fins i tot el tronc es corba i s’inclina. […] Es tracta, com ha dit un crític francès, d’una “sublimació de l’arbre”. Més que un arbre terrenal sembla una idea platònica, l’esquema primigeni de l’arbre, la seva remota formulació en la Ment creadora». Els quadres titulats Pi de les tres branques (1967) o Collons quin arbre (1990) són potser els que més s’acosten a la concepció dels arbres de Mondrian que descriu Manent. Però el més important no és el que uneix formalment una pintura i l’altra, sinó el concepte de fons que les fa germanes. Joan Ferrer també pinta la sublimació de l’arbre, el paisatge sublimat. Ferrer s’endinsa en les rugositats, en el paisatge de l’escorça, a la idea primigènia de l’arbre. L’arbre, un dels elements creadors del paisatge, es converteix, en si mateix, en un autèntic paisatge.