Qualsevol acció és projecció. Projectem la nostra realitat i la nostra experiència acumulada en totes les accions del nostre dia a dia. Per descomptat, ens projectem en tot acte de creació: escriure, pintar, compondre… Però també qualsevol interpretació és projecció: llegir, escoltar música, observar un quadre… També, en observar un paisatge, ens hi projectem, i no cal dir que en pintar un paisatge ens hi projectem doblement.
Hem volgut titular aquest segon àmbit “El paisatge assimilat” precisament per aquest motiu. Ho hem apuntat en parlar dels arbres que defineixen el paisatge ―temàtica recurrent durant uns anys en la seva pintura― Joan Ferrer pinta la sublimació del paisatge. Més enllà de pintar el propi concepte de paisatge, allunyat de l’anècdota, de la disposició real de tots els elements que el formen, Ferrer pinta un paisatge propi, un paisatge personal, que ha passat pel sedàs del seu caràcter.
Durant uns anys, de la mateixa manera com ho havia fet el pintor i orfebre Jaume Mercadé, va utilitzar la sorra dels camps, ben molta, per recrear-la, introduir-la dins la tela. En els seus paisatges, ben construïts, s’hi resumeix tot el seu paisatge. L’emoció dels ulls davant la vall esbatanada que es desplega davant seu es trasllada als seus quadres. Però no és una emoció arrauxada. Es tracta d’una emoció continguda d’algú que coneix bé el que pinta, d’aquell que estima profundament, des de la trinxera dels dies, allò que pinta. No el sorprèn el paisatge: tots dos són una mateixa cosa. Però s’hi recrea i contempla les novetats infinites que multipliquen els dies. El paisatge, aparentment estàtic, canvia constantment de forma per quedar finalment captat en la quietud càlida dels ocres i els sienes.
Joan Ferrer té una veu greu, rotunda, exacta. En parlar, tot pren caires de certesa, de veracitat, de concreció. Utilitza un llenguatge clar, fàcil, proper, però precís. Té la precisió del pagès que coneix el nom de cada arbre, que reconeix les pedres del seu camp. Les mateixes pedres que entorpeixen el pas de la llauradora. Joan Ferrer estima el seu món perquè és expressió del seu propi paisatge. El seu paisatge és dins i fora del seu jo. També la seva pintura és precisa, exacta, dona el nom de cada cosa. Joan Ferrer ha assimilat el paisatge. No hi ha fronteres entre el territori i el jo.