És interessant veure com de bon principi, fins i tot en les primeres obres, ja són presents les principals preocupacions del pintor, el caràcter de la seva obra. No només per una elecció temàtica –paisatge, retrat, bodegó i figura, principals gèneres de la seva pintura, presents en aquesta exposició i que ja formen part del seu imaginari– sinó també pel caràcter rotund i per les preocupacions compositives.

En aquest aspecte és fonamental la figura de Josep Maria de Martín (1920-2006), que per aquells anys ja residia a la ciutat de Berga. De la seva mà, Joan Ferrer entraria en la pintura del seu temps. Li faria de mestre i mentor, li donaria ales, n’aprendria el concepte de la pintura moderna, de la veritable pintura, allunyada de l’estampeta i la pintura de diumenge.

L’única pintura que havia conegut fins aleshores Joan Ferrer havia estat el neoimpressionisme, entestat a pintar tan sols la realitat aparent de les coses. Eren els anys en què començava a pintar juntament amb altres artistes al Cau d’Art de Berga. Però de seguida es va adonar que aquella pintura no lligava amb el seu caràcter.

A través de la seva mare, educada a França, coneixia la pintura de Matisse i els seus contemporanis. També les freqüents visites al Museu d’Art Modern li havien obert els ulls a un panorama artístic ben diferent. Va ser precisament en aquest museu, aleshores situat al Parc de la Ciutadella, on va conèixer per primera vegada la pintura de Josep M. de Martín. Més endavant, després de veure una exposició d’aquest pintora a la Sala Queralt, va tenir clar que volia conèixer-lo personalment.

Els Martín tenien finques a Berga i, després de la mort del seu pare, Josep M. de Martín s’hi va haver de traslladar per fer-se càrrec del patrimoni familiar. Fins poc abans del seu trasllat, havia dirigit l’escola iniciada pel seu bon amic Ramon Rogent, tràgicament desaparegut després d’un accident de cotxe. Rogent havia estat una alenada d’aire fresc, una escletxa de llum en els foscos anys del franquisme. Havia assumit i defensava una concepció moderna de la pintura hereva de Matisse i de Cézanne pel que feia al color, la composició i el fons de la pintura. D’alguna manera, amb la seva arribada a Berga, —vivia a la Ronda Queralt número 13, en un edifici obra de l’arquitecte Ignasi Colomer— aquests valors pictòrics es traslladaven a la ciutat.

Sembla que Josep M. de Martín, conegut arreu pel seu caràcter difícil, no el va rebre amb gaire simpatia. Joan Ferrer –cal tenir en compte que tenia tan sols quinze anys– li va ensenyar algunes de les seves primeres obres, esperant rebre comentaris del mestre. I Martín va respondre amb contundència: “Això que fa vostè és una veritable merda”.

Però Joan Ferrer ho tenia clar: volia ser pintor. Així que, al cap d’aproximadament un any, es va tornar a presentar a casa del pintor per demanar-li consell. Aquest cop, aquest va oferir-se a fer-li de mestre. Des d’aleshores i durant els set anys següents, Joan Ferrer va assistir a les seves classes –dues hores, tres dies a la setmana–, que impartia als magatzems de roba dels pares de Joan Ferrer. La relació amb Josep M. de Martín va ser fonamental per la seva formació. Gràcies a ell va conèixer amb profunditat la història de l’art Gràcies a ell va conèixer Degàs, Cézanne, Pisarro, Gauguin i tots els grans mestres, i va aprendre de composició, de concepte pictòric i de teoria del color. Per altra banda, entrà en contacte amb bona part de la intel·lectualitat catalana del moment propera al cercle d’amistats del seu mestre: Joan Perucho, Néstor Luján, Gabriel Ferrater, García Llort…

Fotografies de la primera època:
0. Joan Ferrer i Mariano Bergua pintant a l’aire lliure amb el Cau d’Art.
1. Lliçó de pintura de Josep Maria de Martín a Ferrer, Bergua i Butxaca.
2. Concurs de pintura ràpida a Berga.
3. 1965. Primera exposició de pintura de Bergua i Ferrer al Museu Municipal de Berga.

Martín és, per tant, sense cap mena de dubte, un referent imprescindible. Però no és l’únic. És més aviat un punt de partida. De ben jove va sentir una gran admiració pels clàssics, especialment per la pintura italiana del Renaixement. Però el seu interès no venia tant per les qüestions formals com per les estructures internes que les conformen. Durant més d’un mes va viure a Florència, on va poder veure i conèixer de prop els principals museus de la ciutat i les seves obres més rellevants. Desconstruïa amb la mirada cada un dels quadres, fins a deixar-los als ossos, només amb l’esquelet. Tornà a Catalunya amarat d’estructures, completament obsessionat per la composició.

Potser per això les seves obres, ja aleshores, prenen un caràcter monolític, dens, dur, aplomat i atípic que, per la seva composició, depurada i essencial, tant empelten amb la pintura més clàssica com amb el cubisme, sempre que existeixi més d’un tipus de pintura, perquè la bona pintura no entén de temps ni modes.

De nou a casa, el seu esperit inquiet el va dur a interessar-se per alguns dels principals artistes del moment. Arribat a una pintura més madura i personal, havia empès el vol en solitari. El seu propi mestre havia sentenciat: “Aquesta pintura que fa és realment bona, però la seva pintura i la meva s’assemblen tant com un ou i una castanya”.

Hem de tenir en compte ―parlem dels anys seixanta― que es vivien moments de canvi en molts aspectes. Aquells són anys d’obertura en molts vessants de la vida però, sobretot, en el camp estètic i de les arts. Sense anar més lluny, el mateix any 1960 obria les portes el primer Museu d’Art Contemporani, capitanejat per Alexandre Cirici Pellicer i Rodríguez Aguilera. Aquest museu, de vida curta, acollí un conjunt ampli del panorama artístic del moment. Anhelaven modernitat —o potser tan sols normalitat— en un ambient encarcarat i estàtic. Per això calia fer aflorar, donar visibilitat, al conjunt artístic de la ciutat. S’havia de conformar ―com deia el propi Cirici― d’una manera eclèctica, a fi de reflectir la totalitat dels corrents creadors, deixant a part l’art conformista de les galeries tradicionals, closes a les avantguardes. Qualsevol temptativa d’art actual hi tenia cabuda. Les obres de Tàpies o Argimón, aleshores ja plenament informalistes, compartien espai amb el paisatgisme líric d’arrels noucentistes de Maria Girona o el post-cubisme de Rafael Zabaleta. Poc després, l’any 1963, el Museu Picasso de Barcelona acolliria els primers visitants. Poder veure de primera mà l’obra del geni malagueny era fins al moment una veritable utopia.

En aquest context, tan ric com difícil, naixia l’esperit pictòric de Joan Ferrer. Per una banda, se sentia atret per la pintura d’artistes de generacions anteriors a la seva, com Miquel Villà o Jaume Mercadé. Les composicions perfectament estudiades i les textures aspres i dures de tots dos autors van interessar molt Joan Ferrer durant la seva etapa de formació.

Joan Ferrer inicià el seu itinerari pictòric al costat del pintor Josep Maria de Martín, de qui aprengué les beceroles de la pintura. En l'autoretrat, molt primerenc, de Joan Ferrer, s'hi pot veure com experimenta cercant el contrast entre els colors càlids i els freds, un recurs que també utilitza de Martín en el seu autoretrat.

Però per altra banda no hem d’oblidar que els anys seixanta són també els anys de l’informalisme. Durant aquests anys, bona part dels artistes catalans s’emmarquen en aquest estil. L’informalisme és un clar reflex de la sensibilitat d’una època difícil, diversa i plural, alhora obscura i reprimida, però amb anhels de llibertat. En la pintura informalista, l’expressivitat, l’emoció estètica, preval per sobre la imatge aparent de les coses i, per tant, calia crear un nou llenguatge, fer visible allò invisible, donar forma a l’informe.

De les diverses opcions estètiques de l’informalisme, Ferrer se sent atret especialment per la pintura que conreava durant aquells anys seixanta Albert Ràfols Casamada. Ràfols Casamada desenvolupava durant aquells anys una abstracció visual, que partia de la realitat, dels objectes, de les llums, fins a portar-la al límit extrem de la seva significació. Eren veritablement composicions abstractes però que tenien el seu origen en paisatges, objectes i elements existents. D’alguna manera, l’obra de Joan Ferrer també s’aproxima al tractament de la textura i la matèria –per bé que amb un caràcter i unes tècniques diferents– de l’informalisme i, alhora, es manté sempre dins de la representació d’elements recognoscibles de la realitat, però sempre portats al límit. També la pintura d’Antoni Tàpies –concepte, textura, símbol i signe– es converteix en un referent ineludible.

S’inicia així una llarga i intensa trajectòria dedicada a la pintura, a la batalla diària amb l’espàtula i les teles, entregada a la difícil síntesi. Ferrer es mostrarà fidel durant anys a una manera molt concreta d’entendre la pintura que anirem glossant i desglossant en els apartats que segueixen aquesta primera aproximació a la seva obra. Ja ho va dir el seu mestre Josep M. de Martín qui, amb el temps, es convertiria amb un dels seus més fervents admiradors: “amb l’eina de la tenacitat, fidel al seu sistema i tostemps respectuós envers els postulats d’un art que posseeix i de llarga mà professa, i que té la pintura com a valor suprem, Joan Ferrer fa pacientment la seva via en cerca d’aquell bri de perfecció que confereix sentir a l’ésser d’un artista”.

És així: Joan Ferrer perfecciona la seva obra dia rere dia, mitjançant el treball personal i constant al seu taller, de la mateixa manera que ho feien els seus mestres espirituals: Mondrian, Braque, Picasso i tants altres. De Josep Maria de Martín en va aprendre la concepció de l’espai, allunyat de tota perspectiva, i l’estudi de les proporcions; de Mondrian, la grandesa de les coses humils; de Braque, la poesia de les estructures, i del paisatge de Berga, ho va aprendre tot, absolutament tot.