Del paisatge a la taca, de la reflexió a l’acció, de la contenció a l’expressió. Podríem definir d’aquesta manera l’obra més recent de Joan Ferrer. Una obra que no és només fi, sinó que és procés. Des del paisatge transgredit cap a la taca, cap a la forma i la no forma. Arribat a la vellesa, Joan Ferrer viu una segona joventut pictòrica. Mai ha estat preocupat per les vendes ni els circuïts comercials, sempre ha fet una obra personal i pròpia, d’acord amb la seva sensibilitat, sense llicències. Però també és cert que fins no fa gaire s’havia mantingut sempre fidel a una manera de fer, a unes normes rigoroses imposades per ell mateix. Primer a través d’una obra íntima, fosca, dura; després amb una obra més valenta i arrauxada, però encara lligada a l’arbre i el paisatge, a tota una trajectòria artística. Ara els arbres ja no són res tan important, ni tan sols com a pretext. Joan Ferrer s’ha lliurat a la taca, a la forma, al color i a la línia, deslliurant-se del significat i el límit. I ho fa d’una manera valenta, gairebé agressiva, amarada d’una passió irrefrenable.

Potser definir aquest procés com una batalla entre el pintor, la tela i tots els elements que formen l’obra no seria el més adequat. Potser és més fidel a la realitat definir aquest procés com a diàleg. Potser encara més precís entendre aquest procés com el seguiment d’un guiatge per part de la pintura. Després d’infligir la primera taca o la primera textura, tot el procés es desencadena, cada acció en demana una altra fins a forjar el conjunt final. És un procés essencialment pictòric, sense excuses, sense pretextos, sense motius més enllà de la pròpia experiència plàstica, del fet pictòric.

Damunt la superfície de la tela, encara blanca, encara immaculada, el pintor hi aplica elements de textura: cordills, papers, teles… D’aquesta manera trenca la severitat del blanc. Després es deixa perdre pels mons d’ombres, de volums i profunditats que s’hi dibuixen. Amb el pinzell, l’espàtula o qualsevol altra eina, comença a traçar unes primeres línies incisives o unes taques amples i ràpides que seran decisives en tot el conjunt. Com ja hem dit, aquestes primeres accions condicionaran les accions següents i, per tant, la composició final de l’obra. La composició, tan important en tota la seva obra primera, segueix sent essencial en aquesta darrera etapa. Joan Ferrer continua obsessionat per la composició. Podríem dir de les seves obres el mateix que Manolo Hugué va dir de Pablo Picasso: «Els seus quadres són com un gat. Encara que els llencis d’un tercer pis, sempre cauen de quatre potes». Les composicions estan tan estudiades i ben travades que tot es manté en un equilibri i una harmonia perfectes. Malgrat l’aparença arrauxada i atzarosa, tot està estretament connectat i tots els elements hi són necessaris.

A nivell formal ens pot recordar l’obra pictòrica que Motherwell desenvolupava pels volts dels anys seixanta, encara que la seva obra és més austera i limitada en color que la de Joan Ferrer, i també, en certs moments, especialment per l’actitud del procés de treball, a la de Jackson Pollock. També són evidents les concomitàncies amb el tatxisme i l’informalisme. Veiem un canvi dràstic en la utilització del color. La seva pintura, que durant anys s’ha vist limitada a uns pocs colors ―encara que treballats amb tonalitats i matisos infinits― i a una paleta més aviat fosca, pren ara un caire molt més viu i valent. Ara els contrastos prenen el protagonisme: blancs, vermells, negres i grocs, blaus, ocres i sienes… Joan Ferrer experimenta, arrisca, prova, rectifica, rasca, pinta, tapa, enganxa… Sembla que abraci la màxima del pintor alemany Georg Baselitz: «En art m’interessa la vivència més que la cultura». Això no vol dir, però, una renúncia. Per descomptat, tots els seus coneixements d’història de l’art i els seus principals referents pictòrics encara hi són presents. Es mantenen vius, assimilats, transformats i reinterpretats. Els ha dut al seu terreny i, ja sense cotilles, s’ha alliberat d’uns límits que semblaven infranquejables.