Quan Joan Ferrer tenia 22 anys, Josep M. de Martín, va anar a viure a Berga i, malgrat el seu retir professional com a director de l’acadèmia de Ramon Rogent —llavors la més avançada en els ensenyaments d’art modern—, va acceptar de donar-li classes de pintura i el va instruir, també, en estètica literària i plàstica. Al costat de de Martín va poder freqüentar amb els membres de l’Escola de Barcelona: Castellet, Vilanova, Perucho, els germans Goytisolo i, especialment, amb Néstor Luján, amb qui va compartir una bona amistat.

Estudiós de l’art, va viatjar per Europa i Estats Units per conèixer de prop les obres dels grans mestres. Aprofundeix els seus coneixements a través d’historiadors de l’art com H. Wölfflin en Conceptos fundamentales en la historia del arte, on es contraposen els postulats de l’art clàssic i els de l’art del barroc. A través de l’obra de René Huyghe estudia l’art dels primitius i, amb la lectura de L’Art i el Món Modern, obre una porta envers una construcció plàstica dominada per l’intel·lecte i una altra dominada per l’instint, l’inconscient, els seus problemes i la preparació de l’avenir. Amb l’estudi d’André Lhote aprofundeix sobre paisatge i figura en els Traités du Paisaje et de la Figure. A través dels escrits del crític D.H. Kahnweiler, que serà, amb el temps, el marxant de Picasso i Braque, neix el seu interès pel mestre Cézanne i el postcubisme, on plàsticament coincideix amb la preocupació per l’anàlisi estructural de la natura. Entre molts altres referents cal destacar el seu llibre de capçalera Materiales y técnicas del arte de Ralph Mayer, el qual li permetrà assolir el gran domini tècnic que s’evidencia en la seva obra.

La dificultat per viure exclusivament de la pintura el va portar a compaginar-la amb la feina de comerciant. Durant els anys 70 es va traslladar a viure a Andorra, on va rebre el premi Rosa d’Or de pintura els anys 73 i 74 i el Premi internacional els anys 75 i 76.

Durant els anys 80 i 90, Joan Ferrer exposava habitualment a Barcelona. La seva obra es presentava anualment a la Galeria Greca i Foga 2. Aquests són anys de gran producció pictòrica i de reconeixement internacional. Exposa a França i Holanda i participa a Fires d’Art internacional: l’Art Expo a Barcelona i la Kunsrai d’Amsterdam.

La seva activitat pedagògica està lligada a les comarques de la Catalunya central: el Berguedà, l’Osona i el Solsonès. Va iniciar la seva tasca com a professor de pintura a Sant Boi de Lluçanès, a la sala d’art de l’Ajuntament, durant els anys 70, on va instruir nombrosos alumnes. Més tard va continuar a Sant Llorenç de Morunys, fins a retornar a Berga, on va crear un taller de pintura que portava el seu nom. L’any 1980 va ser cofundador de l’Escola d’Art i Disseny del Berguedà, inicialment amb activitat a Gironella i, a partir de l’any 1988, també a Puig Reig, on va exercir el càrrec de director. Actualment és el director del Grup de pintors Verdaguer 7.

1937: Joan Ferrer neix a Berga (Barcelona), el 28 de febrer de 1937. Fill de Ramon Ferrer i de Dolors Gasol, és el segon de sis germans. Creix en la postguerra espanyola, reforçat per la figura culta de la mare i la desimboltura del pare en el negoci de Cal Ros. Ja de ben petit admira el seu germà gran, el Màrius, per la facilitat que té pel dibuix.

1952: Amb tan sols quinze anys comença a pintar de manera autodidacta. Amb els seus amics Mariano Bergua i Ramon Butxaca s’afegeix al grup de pintors berguedà “Cau d’Art”. S’interessa per les avantguardes, especialment per la pintura postimpressionista. Sovint es desplaça a Barcelona per visitar galeries i comprar llibres d’art. Poc més tard, rebutja fer estudis universitaris per dedicar-se plenament a la pintura.

1955: Amb els amics passa els estius a Gósol, a Cal Tempanada. És la mateixa fonda que va hostatjar Picasso amb Fernande Olivier el 1906. L’interès per Picasso el porta a escriure i documentar-se sobre el pintor malagueny.

1959: Josep Maria de Martín s’instal·la a Berga. Tot i que està retirat com a director de l’acadèmia de Ramon Rogent ―avançada en els ensenyaments d’art modern―, accepta de donar classes de pintura a Joan Ferrer. També l’instrueix en estètica literària i plàstica. De Martín n’esdevé professor intel·lectual i estimat amic. Al seu costat, Joan Ferrer freqüenta els membres de l’Escola de Barcelona: Castellet, Vilanova, Perucho, els germans Goytisolo i, especialment, Nèstor Luján, amb qui va compartir una llarga amistat.

Anys 60 i 70: Durant els anys seixanta, quan encara es poden visitar a Barcelona les exposicions dels darrers paisatgistes moderns catalans, s’interessa per l’obra de Miquel Villà i Jaume Mercadé. Influït segurament per aquests artistes, comença una etapa de recerca pictòrica més personal. Redueix la paleta de colors, abandona el pinzell i aplica la pintura amb càrrega. D’aquesta manera confereix a l’obra una capa rugosa i matèrica. Inicia una nova manera de procedir que mantindrà molts anys.

Es desplaça sovint a Barcelona. El cercle de relacions iniciat amb De Martín s’amplia i estableix una bona amistat amb artistes com Josep M. Garcia-Llort, Josep Todó, Eudal Serra i Claude Colet. Nestor Luján el visita sovint a Berga. Els diumenges a la tarda comparteixen bones estones i dilatades converses: d’ell aprèn a excel·lir en el gust per les coses.

1961: Es casa amb Ramona Gràcia, amb qui tindrà quatre fills. Estudiós de l’Art, viatja a Itàlia i Grècia per conèixer de prop les obres dels grans mestres universals. Aprofundeix coneixements a través d’historiadors de l’art com H. Wölfflin, René Huyghe, André Lhote, Norbert Lynton, que seran sòlids referents. Els escrits del crític D.H. Kahnweiler li desperten l’interès pel mestre Cézanne, amb qui plàsticament coincideix en la preocupació per l’anàlisi estructural de la natura.

1964 – 1965: Fa la primera exposició a la Sala Municipal de Berga, amb el seu bon amic Mariano Bergua. L’any següent participa en una exposició col·lectiva al Palau de la Virreina de Barcelona.

En un local del seu bon amic Joan Farràs registra a Berga una escola de pintura que porta el seu nom. És la primera escola d’art del Berguedà. A més de l’ensenyament de dibuix i pintura, s’hi imparteixen classes de teoria i història de l’art. També prepara alumnes per a l’ingrés a la facultat de Belles Arts. Amplia l’activitat formativa amb conferències, sortides, visites i exposicions. L’escola és un referent, per allà hi passaran un nombre important de persones. Hi coneix Xavier Franquesa.

1972: La dificultat per viure exclusivament de la pintura el porta a compaginar-la amb la feina de comerciant. Amb la família es traslladen a viure a Andorra, on segueix pintant. Mentre és a Andorra rep una carta del mestre Josep Maria de Martín, on li diu: «En Bergua m’ha ensenyat tres olis de vostè perquè li donés l’opinió. No puc dir res més, sinó que els trobo extraordinàriament bons». A Andorra exposa habitualment a la “Sala d’Art El Puy” i a “Era Bauró”. Els anys 73 i 74 rep el premi Rosa d’Or de pintura. Els anys 75 i 76 rep el Premi internacional.

1975: Per motius de salut deixa Andorra i es trasllada a viure a Sant Boi de Lluçanès. És un moment de canvi de feina i de situació personal. Exerceix de comercial en una entitat bancària i ben aviat crea un grup de pintura per seguir pintant. Tots els coneixements que ha anant adquirint els aplica a l’ensenyança. Anys més tard, en reconeixement a la tasca docent desenvolupada, el poble posa el nom de Joan Ferrer a la sala d’exposicions, encara activa fins avui dia.

Anys 80: L’obra de Joan Ferrer s’ha consolidat. Es troba en un moment de maduresa, on les formes sorgeixen de la renovació de conceptes que deriven del cubisme i tendeixen cap a una abstracció figurativa. És una pintura matèrica, gruixuda ―aplicada amb espàtula―, de paleta reduïda i qualitats de transparència del color que obté amb cura minuciosa. És sòbria i mesurada, de composició calculada.

Comença una etapa productiva d’exposicions i reconeixements. Exposa habitualment a Barcelona, on presenta anualment l’obra a la Galeria Greca i Foga 2. Rep bones crítiques de la premsa especialitzada: Josep M. Cadena i M. Lluïsa Borràs avalen la seva pintura.

1980: Finalment es crea a Gironella l’Escola d’Art i Disseny del Berguedà, de la qual és cofundador i director. A partir de l’any 1988, l’escola inicia l’activitat també a Puig-reig. Els esforços per consolidar els ensenyaments artístics a la comarca han reeixit.

1981: Arran d’un viatge a París, Lluís Canudas li presenta la seva germana Montse, que viu a la capital francesa. El Joan hi torna diverses vegades per estar amb ella. Comencen una relació de parella que encara es manté. Tindran una filla.

1983: Per motius de feina se’n va a viure a Sant Llorenç de Morunys, amb la Montse. És un bon lloc, envoltat de natura, per centrar-se en la pintura. Reprèn l’estudi de teoria i pedagogia de l’art. Experimenta i aplica els coneixements a l’obra i n’amplia la càrrega poètica. De seguida torna a tenir un grup interessat a rebre classes de pintura. Publica a la revista L’Erol els seus escrits sobre Picasso: Picasso a Gósol ― 1906.

1984: A finals d’aquell any es traslladen definitivament a Berga. Durant sis anys, els estius els passen a Josa del Cadí. L’aïllament del poble li permet centrar-se en la creació plàstica. Experimenta amb les textures i aplica les terres del sòl com a càrrega pictòrica. A Gósol té l’oportunitat de conèixer Duncan, el fotògraf de Picasso, amb qui pot revisar l’imaginari de l’artista.

1988: Es constitueix a Berga l’associació cultural Grup de Pintors Verdaguer 7. El Joan n’és el president fins a l’actualitat. L’entitat es dedica a la pràctica i a la difusió de l’art, especialment de la pintura. Organitza exposicions i activitats per dinamitzar culturalment la comarca, col·labora amb altres entitats en iniciatives i reivindicacions socials.

A partir dels anys 90: Continuen les exposicions a Barcelona i arreu de Catalunya. També arriben noves oportunitats per exposar a França i a Holanda. Participa a fires d’art internacional, l’Art Expo a Barcelona i la Kunsrai d’Amsterdam. Entre d’altres, rep el XXXè Premi Tapiró de Pintura i Escultura del Museu d’Art Modern de Tarragona de la Biennal d’Art de 1996; exposa al François Mitterrand. Tarascon, a França; participa a la fira d’art Art Expo de Barcelona de l’any 2000.

1994: El Berguedà crema. Són dies molt durs per l’abast de la tragèdia, la destrucció del paisatge li produeix un gran dolor. Sent la ràbia i la impotència de la terra ferida. Participa activament en les tasques d’extinció dels incendis. La impressió dels dies viscuts es trasllada a la tela. Apareix per primera vegada a la seva pintura el vermell de cadmi, els colors violentats contrasten amb la paleta característica.

1997: L’exposició a la Sala Carpe Diem de Palafrugell arriba amb novetats. Després d’anys de negres, grisos i sienes, apareix una nova gamma de colors, més lluminosos, senyal d’una renovada etapa creativa. Els paisatges apareixen més abstractes i les formes concretes, més simples.

Anys 2000: Els primers anys de la dècada del 2000 són anys d’experimentació i de recerca; hi ha un retorn a la figuració i la riquesa cromàtica hi continua present. Necessita temps per anar forjant un nou camí i pinta menys del que és habitual en ell.

Anys 2000: Els primers anys de la dècada del 2000 són anys d’experimentació i de recerca; hi ha un retorn a la figuració i la riquesa cromàtica hi continua present. Necessita temps per anar forjant un nou camí i pinta menys del que és habitual en ell.

A partir del 2008: Comença una nova etapa, més lliure, de nervi expressionista. Canvia els quadres de format convencional pels de grans dimensions; els pinzells, per la brotxa; la pintura a l’oli, per l’acrílica. La pinzellada esdevé espontània i dinàmica, forjada a partir del gran domini de la tècnica assolida amb els anys de treball. Es decideix a expressar aquells temes que més el neguitegen: la crema dels boscos del Berguedà, l’abandonament de les fàbriques tradicionals, la irrupció de la nova indústria tèrmica i l’impacte en el paisatge. Manifesta aquest dolor existencial en arbres, roques, camps trinxats, que prenen més protagonisme en una estètica cada vegada més ambigua entre la figuració i l’abstracció.

2008 – 2009: A nivell expositiu reprèn projectes més enllà del Berguedà i sorgeixen propostes que enllacen àmbits creatius. No li preocupa entrar en els circuïts comercials de l’art, simplement vol expressar-se i mostrar el que fa. El primer díptic de grans dimensions, Els focs de 1994, s’exposa a la Galeria Ca la Quica de Puig-reig. Olis i fogons, un maridatge entre la pintura de Joan Ferrer i la cuina de Roger Martínez, a Barcelona. Paisatge Transgredit, a la Fundació Collserola de Barcelona. Albert Mercadé n’és el comissari.

2010: El 2010, enmig d’aquest ressorgiment creatiu, pateix una malaltia greu i durant un any ha de deixar de pintar.

Lluny d’abandonar, reprèn la pintura amb un nou impuls. Per recuperar-se passa una temporada al Baix Camp mentre prepara l’exposició de la Sala Àgora de Cambrils, on el tema del mar serà per primera vegada present a les seves obres.
Rep el Premi a la Cultura Ciutat de Berga, en reconeixement a la seva vàlua com a artista i per l‘important paper que ha tingut com a dinamitzador cultural en la societat berguedana.

2015: Es constitueix el grup Amics de Joan Ferrer per impulsar, juntament amb el Grup de Pintors Verdaguer 7, el reconeixement de l’artista berguedà. Es comença a forjar la idea de l’exposició retrospectiva per mostrar el conjunt de la seva obra. S’arriba a acords amb la Família Franciscana, La Caixa i l’Ajuntament de Berga.

2017: Intervenció efímera al Konvent de Cal Rosal. Durant 29 dies Joan Ferrer trasllada l’estudi al Konvent per a crear l’obra Un o dos minuts de silenci. Mentre pinta, el taller resta obert al públic per poder seguir en directe el procés creatiu.

2019: Exposició antològica al convent de Sant Francesc de Berga.